dimarts, 2 de febrer de 2010

Teresa Solana: «Si veig un mort em desmaio»


L’autora barcelonina reuneix els seus contes més sagnants a ‘Set casos de sang i fetge i una història d’amor’ (Edicions 62)

A. A.


BARCELONA

–Molta sang i fetgets. ¿Ha visitat molts dipòsits de cadàvers?

–No m’hi he atrevit, i això que Josep Castella, el forense del Clínic que m’assessora, m’ha invitat a anar-hi. Confesso que tinc un problema: si veig un mort em desmaio, m’ha passat més d’una vegada. Veure sang em fa angúnia. No puc ni mirar fotos d’autòpsies a internet. A vegades després d’escriure no he pogut sopar. Escriure sobre això és una manera de lluitar contra els meus propis fantasmes i fer-ho amb humor em permet desdramatitzar la mort.


–En aquests vuit relats manté l’humor de les seves novel·les protagonitzades pels dos bessons, Drecera al paradís i Un crim imperfecte.

–Combino gènere negre amb sentit de l’humor i ironia. Amb el gènere negre puc explicar històries que passen a nivell quotidià i donar una mirada diferent sobre la violència des del prisma de l’humor, i això va molt bé per fer crítica social.


–¿Quines coses crítica?

–L’endogàmia, els criteris que regeixen avui en l’art contemporani, l’especulació urbanística, els prejudicis, l’elitisme... Són històries que se m’acudeixen al llegir diaris. Són temes que em preocupen.


–¿Com el maltractament a les dones a Feina feta no fa destorb?

–Em sorprèn la reacció de les dones davant el maltractament. Aquí no faig apologia de la violència, només explico el que li pot passar a un senyor que pega a la seva dona. M’interessava parlar de la solidaritat femenina i desdramatitzar el tema i veure fins a quin punt dues velletes poden fer una cosa tan horrorosa i provocar no obstant l’empatia del lector.


–A El primer assassí en sèrie de la (pre)història insinua que existeix un poder en l’ombra...

–Encara que és una gran broma sobre el gènere negre [cavernícoles en pla Sherlock Holmes] volia tractar el tema del matriarcat, veure què passava quan les coses funcionaven de manera diferent. Mostrar el poder que realment tenen les dones i que sovint no saben que tenen.


2001, una odissea de l’espai, fantasmes, vampirs... ¿són referències?

–Hi ha un homenatge a 2001... on em fico amb els psicoanalistes. I hi ha un conte de vampirs en què me’n ric de les històries de vampirs que s’han posat tan de moda... El meu vampir, que en el fons no és mala persona, no és com els d’aquestes sèries vampí­riques d’ara. Ell em serveix per denunciar el paper dels bancs en tot el que està passant.



http://www.elperiodico.cat/