divendres, 26 de març de 2010

Cadàvers ben triats/ Joaquim Carbó


La mort és un fet d’allò més natural que desespera, commou, afligeix, esglaia, sorprèn o, fins i tot, allibera els qui, de moment, tenen la sort de ser-ne testimonis, no pas protagonistes. El trànsit cap a l’altre barri —una millor vida, com diuen els optimistes— es repeteix en cada una de les dotze narracions que composen Cadàvers ben triats. D’una mort amb caràcter retroactiu fins a la de l’ingenu deixeble d’un mestre que, convertit en agent de viatges, li’n proposa un al més enllà perquè es cobreixi de glòria. En cada ocasió, però, i tal com ha de ser, al final sempre queden uns supervivents que podran continuar la història fins que els arribi l’hora. Un cas més aviat singular és el que explica la mort de la memòria d’un ordinador que hauria permès refer la vida i miracles de tota una generació literària. Tot i que pensem que a la seva edat ja s’hi hauria de començar a capficar, l’autor ha envernissat totes aquestes històries amb més humor que preocupació.



Joaquim Carbó. Nascut l’any 1932 a La Selva —una selva sense lleons, micos ni elefants—, l’autor d’aquestes narracions és més aviat conegut per la seva dedicació als llibres per a nois i noies a partir del llunyà naixement de Cavall Fort (1961). La casa sota la sorra (1966) és la seva novel·la juvenil de més llarg recorregut. Aquest 2010 ha arribat a l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya. L’autor, però, mai no ha deixat d’atacar el públic adult amb novel·les com Els orangutans (1967), S’ha acabat el bròquil (1987), Elogi de la formiga (1996) i, en aquesta mateixa col·lecció, El jardí de Lil·liput (1994) i L’Ofèlia i jo (2004). Encara que a Solucions provisionals (Premi Víctor Català, 1965) i a L’altre barri (1991) la mort hi faci acte de presència, mai no havia jugat un paper tan protagonista com en aquestes narracions, en què ens la pinta de tots colors.



Cadàvers ben triats
Joaquim Carbó
Pàges Editors 2010